dimarts, 3 de juny del 2008

A LA NOSTRA GRADA.

Han estat molts partits, situacions difícils, aprenentatges minut a minut i emocions incontingudes.
Lluites de 40 minuts, ràbia gris, impotència, crits, sermons, més potència, suor i extenuació, tornar a lluitar i ....vosaltres.... Vosaltres sempre hi sou, allà, quan aixecant la vista cercant un clam, trobem els vostres rostres coneguts o no, amics ara, en una batalla conjunta, donant aire i força, per un rebot més, una lluita o un esprint.
Només us volíem dir... GRÀCIES!!!
GRÀCIES per ser-hi, per la força, per la joia, els aplaudiments, l'alegria, per no deixar-nos decaure malgrat haver ensopegat.
GRÀCIES per ésser la mà de l'empenta final i del bàsquet de la victòria.
GRÀCIES per una temporada plena d'encerts, de victòries i aprenentatges malgrat les derrotes.
Per tot plegat, GRÀCIES

Signat, l'equip Sénior Masculí del C.B.VERGES.

dilluns, 2 de juny del 2008

HEM PUJAT!!!

VICTÒRIA I ASCENS!!!

Mini Masculí 07/08

L’evolució d’un conjunt a un equip:

Se’m fa difícil valorar una temporada amb un sol escrit. Una temporada és molt llarga i tot equip pateix una sèrie d’alts i baixos perfectament normals i que al contrari del que pot semblar en un primer moment, si es saben reconduir correctament i es superen fan més bé que mal, ja que l’equip aprèn d’aquests errors i tira cap amunt. L’equip mini masculí no ha estat una excepció en aquest aspecte, hi ha hagut moments molt bons, moments bons i moments dolents, però com ve diu el títol penso que el conjunt d’aquests moments ha servit per aconseguir un equip, un gran equip; on tothom sap que és important i si no ho sap, vull que ho sàpiga.

D’un conjunt de jugadors...

Vaig començar agafant un equip que no coneixia i ningú de l’equip em coneixia a mi. Al començament tot semblava fàcil, i ho era, però era antinatural. El fet de que tot fos fàcil era pel respecte a un nou entrenador i a la incertesa de com seria aquest, però amb el poc temps que es va acabar aquesta incertesa tot va tornar al seu lloc (per bé, penso jo, perquè com bé he dit, era antinatural). Els jugadors es començaven a queixar i qüestionar i per tant a pensar, a preguntar el perquè d’alguns exercicis, de coses que havien passat al partit, que havia xiulat l’àrbitre... La cosa anava bé, hi havia ganes i feien servir el coco, i això és el primer que volia.

Tot i això, encara no érem un equip, érem un conjunt. Als entrenaments hi havia baralles, disputes, discussions... perquè tothom volia guanyar, ser el primer i per això es feien malament molts exercicis, per culpa d’aquesta competitivitat, necessària (per això penso que no he intentat tallar-la mai) però sempre exigint fer bé les coses (no serveix de res ser el primer d’arribar si un fa passos) i sense que aquesta impliqui el benefici individual trepitjant els demés membres de l’equip i l’equip.

... a un equip:

Aquest intent de reconduir aquesta competitivitat, tot i la dificultat i paciència necessària per aconseguir-ho es va anar veient a mesura que anava passant el temps. Van anar disminuint les disputes i les baralles, va millorar la concepció d’equip i m’agrada pensar que cada jugador s’anava sentint més a gust en el bloc al mateix temps que millorava individualment. Tot s’anava fent més fàcil, tant per mi com per ells i la màquina començava a funcionar. L’evolució començava a ser evident, i penso que tots els jugadors han millorat moltíssim des del primer dia que els vaig veure. Han anat aprenent coses de caire individual que el primer dia ni ells mateixos es pensaven que fossin capaços de fer fins arribar a fer coses col·lectives molt importants. De mica en mica arribàvem al final de túnel, i tot i que en alguns moments em pensava que no ho aconseguiria, m’atreveixo a dir que sí, que s’ha necessitat tota la temporada, però al final som un equip i l’èxit d’aquest viatge queda demostrat en aquest segon lloc que diu el paper, però que és un primer lloc en el cap de cada un de nosaltres.

Finalment no vull passar l’oportunitat de donar les gràcies als jugadors, pels bons i mals moments, ja que sou vosaltres els que heu arribat a on heu arribat. Vull que mireu enrere i us fixeu en l’evolució que heu patit, en com heu millorat i creieu-me tot això és mèrit vostre. Només us vull animar a continuar així, perquè podeu ser molt grans, però això porta treball i sou vosaltres els que heu de treballar, l’entrenador us pot guiar però la feina la feu vosaltres.

Tampoc em vull oblidar d’agrair als pares i mares el fet que mai s’hagin interposat en la meva manera de treballar, per posar-se del meu costat quan he tingut alguna disputa amb algun jugador, pel seu suport i ajuda i sobretot vull que sàpiguen que gran part de l’èxit d’aquest equip recau a les seves espatlles i moltes vegades per coses que s’han de fer però ningú et reconeix. Vosaltres també sou l’equip.

Ara ja sí per acabar, donar les gràcies a en Guillem per la seva ajuda, a en David pel seu temps, a en Marc i l’Ignasi per venir a xiular quan no teníem àrbitre, a les taules, a en Xeli pels consells i a tothom que ara mateix no em passa pel cap però que sabeu que sou importants.

Equipàs:

4. Gerard Arbat

5. Liam Martínez

6. Narcís Font

7. Pau Parals

8. Adrià Arbat

10. Aaró Gibert

12. Biel Font

13. Amat Vallmajor

14. Adrià Matas

Miquel Martí